Viernes, 16 Noviembre 2018 16:42

Conversa amb Joni D. de "La noia del pantà".

Escrito por
Valora este artículo
(2 votos)

La noia del pantà (portada)

Joni D. presenta l'última novel·la de la seva trilogia, La noia del pantà, un relat que ens mostra la Barcelona punk contrària a la deshumanització de la ciutat i els jocs olímpics i, enllaçada, les conseqüències de les dictadures i “governs” argentins. Abans de l'entrevista se li veu content i amb energia, ens diu que ja s'ha assilvestrat una mica després de la seva caminada de 6km passejant al seu gos. Però l'alegria sabem que va més enllà i aviat ens parla de l'orgull d'haver tancat el cercle.

Jo estic molt content perquè tanco el cercle. És un cercle que el vaig començar al poble del meu avi als anys 40, Tamarit de Llitera, amb La torre de la serra i que acaba d'alguna manera als anys 80 a la Barcelona punk que és la meva joventut. Un cercle anímic, familiar, d'emotivitat de dir que sóc això per tot el que ha passat abans.

A l'acabar La torre de la serra m'adono de l'exili i la història dels refugis i amb els tres llibres el que he fet és presentar els tres exilis que em van tocar ben a prop: el dels nostres avis del 38 al 50; el dels nostres germans grans, dels joves que van lluitar als anys 70 contra el franquisme i després contra la constitució i la monarquia borbònica; i l'exili argentí, que podria ser de totes les dictadures del con sud americà, però que l'argentí em va tocar més a prop per amics.

Tot i que ara, i com podem veure a la primera dedicatòria, tenim a sobre un quart exili. No per personalitzar, però el tema de l'Adri Carrasco a mi em toca molt perquè és un no polític exiliat i perquè ho vaig conèixer a la presentació de La casa de la selva, ens vam fer col·legues i un dia va desaparèixer.

 

 

 Conversa Joni D. (destacado 1)Nosaltres agraïm aquesta dedicatòria perquè poses en rellevància que hi ha persones del carrer, comunes, que són capaces de canviar les coses i malauradament per això pateixen l'exili i la repressió. Als llibres hi ha moments de dolor perquè contes històries dels que vam perdre i amb la menció de l'Adri obres la possibilitat de continuar.

Sí, perquè per mi escriure del passat sense relacionar-lo amb el present, igual que escriure la història del nostre país sense relacionar-lo amb la resta del món, no m'interessa. De fet, acaba en un temps present i acaba bé, tot i que parli de la negativitat de l'exili que ve donat per la repressió innata al domini.
De fet, per mi, cadascun dels tres llibres tenen un tronc individual. Si La torre de la serra parla de violència, dels poderosos però també de la violència visceral dels que patim el sistema, La casa de la selva parla d'amor. Però jo no podia fer una trilogia que parlés de l'exili i de l'amor sense parlar del dolor i és del que parla aquesta última novel·la.

En La noia del pantà aconsegueixes, a través dels seus protagonistes, reflectir aquesta diferència generacional entre els punks dels anys 80-90 i els grups organitzats dels 70.

La trilogia era acabar de donar forma al treball començat amb Grups autònoms. Llavors, totes les històries són reals, excepte dos mini aventures que m'he inventat. Vaig prendre la decisió de què la trilogia giraria al voltant d'aquesta generació que tant m'ha donat i que són gent de carrer que no pretenia càrrecs públics, que no pretenia prosperar i que ho van donar tot per generacions posteriors. Llavors, la trilogia, en qüestió de la línia temporal, gira al voltant dels anys 70, però comença abans i termina després, per això del que parlàvem de què no m'interessa tractar la Història sense relacionar-la amb el present.

Conversa amb Joni D.En general, mostres un coneixement molt detallat dels fets, personatges, llocs. En aquest últim llibre ho podem associar al fet que vas poder viure alguns d'ells en primera persona. Com et prepares les històries? És fruit d'una memòria col·lectiva propera?

Ho tinc molt interioritzat. Jo començo a escriure i no tinc res preparat, va fluint tot, fins que arribo al final. Però el recorregut de la novel·la no tinc idea.
Per exemple, a La noia del pantà a mida que escrivia, m'adonava que hi ha un paral·lelisme entre l'assalt policial del local Concentrik, que aquí explico, i el cas Scala. No era alguna cosa que jo tingués planificat.

En el mateix sentit, el vídeo de presentació diu que el teu llibre no és ni ficció ni Història. Podríem dir que és memòria?

Som punkis i ens agrada dir mitges veritats mitges mentides. Això és ficció, però hi ha molta realitat, hi ha molta Història. Per exemple, parla d'un bar del carrer Carretes, el Cuatro Pasos, que el porten dues germanes mallorquines amb una noia una mica més gran i que el protagonista havia conegut abans d'entrar la presó a la vaga de benzineres. Això es Història. El bar existia i una de les noies que el portava era l'Alícia que és la mateixa que em va fer el pròleg de Que pagui Pujol! i aquí li faig una dedicatòria ficcionada, perquè l'Alícia quan jo tenia 15 anys li dèiem “Mama punk” perquè ens aixoplugava ella a nosaltres, ens donava consell quan nosaltres érem, per ella, “punkitos”.
Això és història. Per cinquena vegada apareix Agustín Rueda. No sé si continuarà apareixent. Però per ara, en els cinc llibres que he escrit apareix, perquè crec que li devem. Al Agustín Rueda el van matar d'una pallissa a la presó perquè el sistema, el govern, el poder, no podia acceptar que hi hagués una persona amb un cor tan gran i que volgués canvis a sobre. Però també hi ha coses que m'invento com la batalla campal a la plaça Sant Jaume entre sardanistes i punks, de la que ara encara me la llegeixo i ric... Però podria haver passat.
 

Conversa Joni D. (destacado 2)Un element clau és la clandestinitat, com eina de contrapoder que des de lo negatiu que implica, sorgeixen elements positius com la cooperació, la solidaritat…

Si no n'hi ha base social, la clandestinitat no té cap sentit. En general, ojalá no fos necessari ser clandestins mai, ni haver d'agafar armes... Jo sóc pacifista, sóc humanista, però sí que penso que l'esser humà, en el nostre aspecte més animal, hi ha vegades en el que t'obliguen. Recordo les paraules del Fernando Simon, company d'Agustín Rueda, després d'haver sigut detingut dues vegades una per unes pintades i altre, amb talego, per tenir una Vietnamita per fer octavetes clandestines, que em va dir "Salí de la cárcel y lo primero que hice fue jurarme que les iba a permitir nunca más que me hicieran lo que me habían hecho". Això només per fer octavetes. Les armes venen després, perquè quan et fan segons qué…Llavors, és una desgràcia. La clandestinitat és intrínseca a l’ésser humà, però sobretot al segle XX.

Un altre element comú és la pluja com a eina regeneradora, que veiem tant a La casa de la selva com a La noia del pantà. Per què aquesta imatge?

Hi ha uns quants detalls que pretenen donar certa intriga i que al final aparegui el perquè. M'agrada la natura. Aquests detalls tenen a veure amb la meva salvatgia, amb l'instint animal.

La Barcelona resistent a la deshumanització de la ciutat és recuperable? Quant ha de ploure?

Ha de ploure molt. Tenim un problema i és que sembla que no tenim memòria. Ara es presenta l'Ernest Maragall i torna el "maragallisme", el millor que podria passar per la ciutat. Perdona? Si tot el que estem patint avui en dia es culpa del maleït somni que va tenir el Pasqual Maragall. El seu concepte de desenvolupament de la ciutat capitalista i global significa anar en contra dels ciutadans i crec que poca gent ho pot negar. En aquell moment érem nosaltres els que més li vam plantar cara. Al vídeo [de promoció] surt Maragall saltant i content i això és voluntari. Al que s'ha convertit Barcelona va començar l'any 1986 quan es declara ciutat olímpica, però el punt d'inflexió és l'any 1992 i no ho podem oblidar.

Les teves novel·les reflecteixen aspectes molt durs però deixen el pòsit de l’esperança organitzativa.

Jo sóc humanista, crec en l'ésser humà. La majoria són gent bona, però és impossible viure en aquest món de merda. Estic content de ser rebel i si sóc bastant feliç, la novel·la reflecteix això.

 

RECOMENDACIONES

------------------------------------------------------------------

Joni D. presenta la última novela de su trilogía, La noia del pantà, un relato que nos muestra la Barcelona punk contraria a la deshumanización de la ciudad y los juegos olímpicos y, enlazada, las consecuencias de las dictaduras y “gobiernos” argentinos. Antes de la entrevista se le ve contento y con energía, nos dice que ya se ha asilvestrado un poco después de su caminata de 6 km paseando a su perro. Pero la alegría sabemos que va más allá y pronto nos habla del orgullo de haber cerrado el círculo.

Yo estoy muy contento porque cierro el círculo. Es un círculo que lo empecé en el pueblo de mi abuelo en 40, Tamarit de Litera, con La torre de la serra y que acaba de alguna manera en los 80 en la Barcelona punk, que es mi juventud. Un círculo anímico, familiar, de emotividad de decir que soy esto por todo el que ha pasado antes.

Al acabar La torre de la serra me doy cuenta del exilio y la historia de los refugios y con los tres libros lo que hago es presentar los tres exilios que me tocaron bien cerca: el de nuestros abuelos, del 38 al 50; el de nuestros "hermanos grandes",  los jóvenes que lucharon en los años 70 contra el franquismo y después contra la constitución y la monarquía borbónica; y del exilio argentino, que podría ser de todas las dictaduras del cono sur americano, pero que el argentino me tocó más cerca por amigos.

A pesar de que ahora, y como podemos ver a la primera dedicatoria, tenemos encima un cuarto exilio. No por personalizar, pero el tema de Adri Carrasco a mí me toca mucho porque es un no político exiliado y porque lo conocí en la presentación de La casa de la selva, nos hicimos colegas y un día desapareció.

Nosotros agradecemos esta dedicatoria porque pones en relevancia que hay personas de la calle, comunes, que son capaces de cambiar las cosas y desgraciadamente por eso sufren el exilio y la represión. En los libros hay momentos de dolor porque cuentes historias de los que perdimos y con la mención de Adri abres la posibilidad de continuar.

Sí, porque para mí escribir del pasado sin relacionarlo con el presente, igual que escribir la historia de nuestro país sin relacionarlo con el resto del mundo, no me interesa. De hecho, acaba en un tiempo presente y acaba bien, a pesar de que hable de la negatividad del exilio que viene dado por la represión innata dela dominación.
De hecho, cada uno de los tres libros tienen un tronco individual. Si La torre de la serra habla de violencia, de los poderosos pero también de la violencia visceral de los que sufrimos el sistema, La casa de la selva habla de amor. Yo no podía hacer una trilogía que hablara del exilio y del amor sin hablar del dolor y es de lo que habla esta última novela. 

En La noia del pantà consigues, a través de sus protagonistas, reflejar esta diferencia generacional entre los punks de los años 80-90 y los grupos organizados de los 70.

La trilogía era acabar de dar forma al trabajo empezado con Grupos autónomos. Entonces, todas las historias son reales, excepto dos mine aventuras que me he inventado. Tomé la decisión de que la trilogía giraría alrededor de esta generación que tanto me ha dado y que son gente de calle que no pretendía cargos públicos, que no pretendía prosperar y que lo dieron todo por generaciones posteriores. Entonces, la trilogía, en cuestión de la línea temporal, gira alrededor de los años 70, pero empieza antes y *termina después, por eso del que hablábamos de que no me interesa tratar la Historia sin relacionarla con el presente.

En general, muestras un conocimiento muy detallado de los hechos, personajes, lugares. En este último libro lo podemos asociar al hecho que pudiste vivir algunos de ellos en primera persona. ¿Cómo te preparas las historias? ¿Es fruto de una memoria colectiva cercana?

Lo tengo muy interiorizado. Yo empiezo a escribir y no tengo nada preparado, va fluyendo todo, hasta que llego al final. Pero el recorrido de la novela no tengo idea. Por ejemplo, a La chica del pantano a medida que escribía, me daba cuenta que hay un paralelismo entre el asalto policial del local Concentrik, que aquí explico, y el caso Scala. No era algo que yo tuviera planificado.

En el mismo sentido, el vídeo de presentación dice que tu libro no es ni ficción ni Historia. ¿Podríamos decir que es memoria?

Somos punkis y nos gusta decir medias verdades medias mentiras. Esto es ficción, pero hay mucha realidad, hay mucha Historia. Por ejemplo, habla de un bar de la calle Carretas, el Cuatro Pasos, que lo llevan dos hermanas mallorquinas con una chica algo más grande y que el protagonista había conocido antes de entrar la prisión a la huelga de gasolineras. Esto se Historia. El bar existía y una de las chicas que lo traía era Alícia que es la misma que me hizo el prólogo de Que pagui Pujol! y aquí le hago una dedicatoria ficcionada, porque Alícia cuando yo tenía 15 años le decíamos “Mama punk” porque nos guarecía ella a nosotros, nos daba consejo cuando nosotros éramos, para ella, “punkitos”.
Esto es historia. Por quinta vez aparece Agustín Rueda. No sé si continuará apareciendo. Pero por ahora, en los cinco libros que he escrito aparece, porque creo que se lo debemos. A Agustín Rueda lo mataron de una paliza a la prisión porque el sistema, el gobierno, el poder, no podía aceptar que hubiera una persona con un corazón tan grande y que quisiera cambios encima.
Pero también hay cosas que me invento como la batalla campal en la plaza Sant Jaume entre sardanistas y punks, de la que ahora todavía me la leo y río... Pero podría haber pasado.

Un elemento clave es la clandestinidad, como herramienta de contrapoder que desde lo negativo que implica, surgen elementos positivos como la cooperación, la solidaridad…

Si no hay base social, la clandestinidad no tiene ningún sentido. En general, ojalá no fuera necesario ser clandestinos nunca, ni tener que coger armas... Yo soy pacifista, soy humanista, pero sí que pienso que el ser humano, en nuestro aspecto más animal, hay veces en el que te obligan. Recuerdo las palabras de Fernando Simon, compañero de Agustín Rueda, después de haber sido detenido dos veces, una por unas pintadas y otra, con talego, por tener una 'Vietnamita' para hacer octavillas clandestinas, que me dijo "Cuando salí de la cárcel, lo primero que hice fue jurarme que no iba a  permitir nunca más que me hicieran lo que me habían hecho". Esto sólo para hacer octavillas. Las armas vendrían después, porque cuando te hacen según qué…Entonces, es una desgracia. La clandestinidad es intrínseca al ser humano, pero sobre todo en el siglo XX.

Otro elemento común es la lluvia como herramienta regeneradora, que vemos tanto en La casa de la selva como La noia del pantà. ¿Por qué esta imagen?

Hay unos cuántos detalles que pretenden dar cierta intriga y que al final aparezca el porqué. Me gusta la naturaleza. Estos detalles tienen que ver con mi salvajismo, con el instinto animal.

La Barcelona resistente a la deshumanización de la ciudad, ¿es recuperable? ¿Cuánto tiene que llover?

Tiene que llover mucho. Tenemos un problema y es que parece que no tenemos memoria. Ahora se presenta Ernest Maragall y vuelve el "maragallismo", lo mejor que podría pasar por la ciudad. ¿Perdona? Si todo lo que estamos sufriendo hoy en día se culpa del maldito sueño que tuvo Pasqual Maragall. Su concepto de desarrollo de la ciudad capitalista y global significa ir en contra de los ciudadanos y creo que poca gente lo puede negar. En aquel momento éramos nosotros los que más le hicimos frente. Al vídeo [de promoción] sale Maragall saltando y contento y esto es voluntario. En lo que se ha convertido Barcelona empezó en 1986 cuando se declara ciudad olímpica, pero el punto de inflexión es en 1992 y no lo podemos olvidar.

Tus novelas reflejan aspectos muy duros pero dejan el poso de la esperanza organizativa.

Yo soy humanista, creo en el ser humano. La mayoría son gente buena, pero es imposible vivir en este mundo de mierda. Estoy contento de ser rebelde y si soy bastante feliz, la novela refleja esto.

Aquí comienza tu camino a la jungla. Inscríbete a nuestra newsletter.
Please wait
Esta obra está bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-SinDerivar 4.0 Internacional.
Las cookies facilitan la prestación de nuestros servicios. Al utilizar nuestros servicios, usted acepta que utilizamos cookies.
Más información De acuerdo